Sant Iscle està situat a la Vallalta (d’on agafa el cognom), al Maresme Central. Enlairat entre dues rieres i sempre aixoplugat pel Montnegre, és un poble que integra la tradició i la modernitat.

La superficie del terme municipal és de 17,72 km2, dels quals 800 ha són de parc natural i amb la massa forestal més important de tot el Maresme.

Els seus 1.200 habitants es distribueixen entre el nucli urbà, els tres veïnats històrics, dues urbanitzacions i prop de 150 cases a pagès.

El cultiu, en el cada vegada més escàs terreny dedicat a l’agricultura, continua essent el maduixot.

El paisatge del terme de Sant Iscle de Vallalta és una gran massa elevada de color verd fosc -fosforescent després de ploure-, uns turons assequibles amb matisos diversos del verd, i una vall llarga i trencada -com si fos un congost ample- que s’obre camí entre el poder dels munts.

El Montnegre recorda a tothora la seva presència, i penetra en la vall amb turons i fondalades. La foscor de la muntanya és deguda a la frondositat dels boscos, bàsicament d’alzinars, i alguns materials pissarrosos del sòl. No és territori de grans pendents, però sí molt ondulat i compartimentat; la complexitat orogràfica i la natura poderosa li donen regust d’alta muntanya, encara que està a pocs quilòmetres – de dos a cinc- del mar.

En aquest limitat perímetre es poden trobar des dels faigs continentals dels cims del Montnegre fins a pinedes pedregoses plenament costaneres. Des de la font del Montnegre, podem gaudir d’un paisatge vastíssim que abasta des del Maresme central fins a més enllà de Barcelona; si ens enfilem al turó Gros, podem veure la plana estesa del Vallès Oriental i observem enlairar-se els volums petris del Montseny; si pugem als turons de la marina, tindrem als nostres peus la claror del litoral: davant, la vasta magnitud del mar, i, just dessota, el poble de Canet; originalment, barri mariner de Sant Iscle.

Els habitants del poble es dispersen per veïnats, urbanitzacions i masos, que complementen el petit nucli urbà, ara en creixement. Aquest centre conserva un sabor rural i ancestral: cases de façanes amb arc, més aviat blanques, i de teulades rogenques; però la diversitat constructiva hi ha penetrat amb força dels anys seixanta ençà.

Quan girem pel trencant de la carretera de Sant Celoni, a la part alta d’Arenys de Munt, i ens dirigim cap a Sant Iscle, entrem en un altre món; l’aire net, la frescor i les olors de muntanya predominen, i la naturalesa exuberant ens acaba de convèncer del canvi. Si pugem des de Sant Pol, traspassem la blanca calitja de la costa i entrem en les ombres vegetals del bosc. Al poble de Sant Iscle, atrapat ja per la modernitat, es pot encara, però, escoltar el silenci, el discórrer de l’aigua, i els ocells, i percebre mudar el món pel pas de les estacions.